Com triar el plat Elisa?

ELISA amb mal resultat?Segueix-nos per triar el plat Elisa correcte.

Escollir una placa ELISA adequada és el primer pas per a un experiment ELISA reeixit, però moltes persones ho ignoren. Quan les persones fan experiments, sovint només tenen en compte l'experiment en si, però no saben que el producte sovint té un gran impacte en l'experiment. La selecció adequada dels productes contribuirà a l'èxit de l'experiment. Normalment tenim en compte els factors següents quan realitzem experiments ELISA:

1.La forma del fons

Actualment, els fabricants dissenyen els pous marcats amb enzims com a columnes independents i augmenten adequadament la distància entre els pous perquè es puguin separar de manera independent, minimitzant així la contaminació creuada. Els diferents tipus de plaques Elisa tenen diferents formes del fons del pou. Aquí hi ha algunes formes de fons de forats habituals:

Fons pla: el fons és horitzontal, també anomenat fons F. La llum no es desviarà per la part inferior, que pot transmetre la llum al màxim. Utilitzeu-lo per a experiments que requereixen un fons rodó per visibilitat o per altres motius.

Fons rodó: també conegut com a fons en U, proporciona els millors resultats de neteja i un rendiment híbrid, adequat per a aplicacions que necessiten provar sediments.

C-bottom: pot proporcionar un bon efecte de neteja entre el fons pla i el fons rodó, alhora que combina els avantatges del fons pla.

Fons de con: També conegut com a fons en V, és adequat per al mostreig i emmagatzematge precís de micro mostres per a una recuperació òptima de petits volums.

2. El color del plat Elisa

Hi ha tres colors del plat Elisa: transparent, negre i blanc.

La majoria d'ELISA trien plaques transparents com a materials experimentals. Les plaques Elisa blanques i negres s'utilitzen generalment per a la detecció de luminescència. La pròpia placa ELISA negra absorbeix la llum, de manera que el seu senyal és més feble que el de la placa ELISA blanca. Les plaques Elisa negre s'utilitzen generalment per detectar llum més forta, com ara la detecció de fluorescència; per contra, les plaques blanques Elisa es poden utilitzar per a la detecció de llum més feble, i sovint s'utilitzen per a la quimioluminescència general i el desenvolupament del color del substrat (com ara la luciferasa dual). anàlisi del gen reporter).

3. El material de la placa Elisa

Els materials habituals són el polietilè (PE), el polipropilè (PP), el poliestirè (PS), el clorur de polivinil (PVC) i el policarbonat (PC).

Els materials més utilitzats a ELSIA són el poliestirè i el clorur de polivinil. El tauler tou de clorur de polivinil és prim, es pot tallar i el preu és baix. El desavantatge és que l'acabat no és tan bo com el tauler de poliestirè i la part inferior del forat no és tan plana com el poliestirè. Però el valor de fons corresponent també augmentarà. Normalment, el tractament d'empelt d'ions es realitza a la superfície de la placa ELISA i s'introdueixen grups funcionals actius com ara grups aldehids, grups amino i grups epoxi a la superfície del polímer per millorar el rendiment de la superfície del substrat.

4. diferents mecanismes d'unió

La unió eficient del material de recobriment a la superfície inferior de la placa és un pas crucial en ELISA. Per tant, les característiques estructurals i les propietats químiques de la substància a recobrir s'han d'analitzar acuradament abans de l'experiment per seleccionar una placa Elisa adequada. En termes generals, hi ha diverses maneres d'unir el material de recobriment a la part inferior de la placa: adsorció passiva, unió covalent i captura d'afinitat.

Adsorció passiva: el mecanisme d'adsorció passiva és complex i la unió entre el material de recobriment i la part inferior de la placa es basa principalment en forces intermoleculars (força de van der Waals) i enllaços d'hidrogen. En la majoria dels ELISA, la unió de la substància de recobriment a la part inferior de la placa s'aconsegueix mitjançant adsorció passiva. Generalment, la unió entre antígens de pes molecular mitjà i gran (o anticossos) i la part inferior de la placa s'aconsegueix mitjançant adsorció passiva. Les característiques hidròfobes/hidròfiles de la superfície inferior de la placa sovint es tenen en compte a l'hora de seleccionar una placa Elisa. La taula següent enumera l'àmbit d'aplicació i l'ús de diferents superfícies de substrat hidròfil:

Captura d'afinitat: la captura d'afinitat es basa en la unió específica de macromolècules marcades als seus receptors corresponents. Les macromolècules etiquetades es poden obtenir per acoblament químic o per enginyeria genètica.

Les característiques d'Afinity Capture són:

1.alta especificitat

2.Pot millorar la relació senyal-soroll dels resultats de mesura

Les superfícies inferiors més comunes són: superfície recoberta de estreptavidina (estreptavidina); Superfície recoberta de quelat de níquel (Quelat de níquel) i superfície recoberta de glutatió (Glutatió, GSH).

3. Superfície d'estreptavidina: l'alta afinitat i especificitat de l'estreptavidina i la biotina s'utilitzen per realitzar la unió de la placa inferior a la proteïna recoberta.

4. Superfície de quelat de níquel: el quelat de níquel s'uneix a la superfície del polímer per unir proteïnes de fusió amb etiquetes His (histidina).

5. Superfície de glutatió: Ús de l'especificitat enzimàtica i de substrat entre glutatió i glutatió sulfhidriltransferasa (GST) per aconseguir la unió de la placa inferior a la proteïna de la capa.

Per què triar el plat BKMAM Elisa?

1. Fabricat amb material 100% poliestirè,
   

2. Apte per a cultiu cel·lular adherent,

3. Base plana, gruix uniforme i mida uniforme per als pols de reacció,

4. estèril amb paquet individual,

5. Alta qualitat amb preu de fàbrica.